DESPRÉS DEL CARRER, LA POLÍTICA

ENRIC HERNÁNDEZ

EL PERIÓDICO

 

Enardir la meitat dels catalans que anhelen la independència és una recepta ja assajada i fracassada: ni va portar la república a la tardor, ni atrau l'altra meitat a la causa”

Per setè any consecutiu, el sobiranisme ha monopolitzat la Diada mitjançant una altra manifestació multitudinària. La indignació pels empresonaments forçats i els desterraments voluntaris pot més que el desencant amb els partits secessionistes per le promeses trencades. No hi ha, ni a Espanya ni a Europa, un moviment tan ampli i cohesionat com l’ independentisme; que en preguin nota als despatxos de Madrid. I, malgrat això, no és majoritari en la societat catalana, tot i que així ho pretenguin a les dependències de la Generalitat.

Des del 2012, les forces independentistes s’han servit de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium com a potents eines de mobilització ciutadana, orientada a apuntalar la seva demanda d’un referèndum pactat amb l’Estat, a desplegar les urnes del 9-N i a defensar-les davant les porres l’1-O. El poder de convocatòria no cessa; la seva eficàcia política real no aflora.

La pública reprimenda d’Elisenda Paluzie (ANC) al Govern, al qual va exigir que no deixi la república només en mans del carrer i assumeixi la seva responsabilitat, reflecteix el creixent distanciament entre el sobiranisme civil, impacient, i l’institucional, per a molts diletant. El mateix còctel explosiu de la tardor passada, quan Carles Puigdemont va cedir a la pressions i va renunciar a avançar les eleccions per passar a la història com a màrtir i no com a traïdor.

La recepta d’enardir la meitat de la població ja s’ha assajat, amb contumàcia però sense èxit: ni n’hi va haver prou per portar la república l’any passat, ni atrau a la causa l’altra meitat dels catalans. Fiar-ho tot, de nou, a la propaganda i a l’agitació, amb les possibles condemnes per l’1-O com a detonador,  només garantiria noves frustracions i una confrontació social a l’alça.

Transacció, no imposició

La funció dels polítics no és escalfar el carrer, sinó fer política. Entendre el diàleg no com a imposició, sinó com a transacció. I assumir que no es podrà construir res fructífer a Catalunya ni a Espanya sense comptar amb la meitat dels catalans que anhelen la independència, però tampoc d’esquena a l’altra mitjana que no la vol.

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació.
En continuar amb la navegació entenem que acceptes la nostra política de cookies.