LA REFORMA DE L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE LES ILLES BALEARS DE 2007 I LA LLENGUA CATALANA

 

BARTOMEU COLOM

 

 

Podeu veure l'article complet fent click aquí

 

RESUM

En aquest treball s’analitza la regulació de la llengua catalana a la reforma de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears de 2007 posant especial èmfasi en les posicions dels principals protagonistes de la reforma (grups parlamentaris, Comissió Assessora per a la Reforma de l’Estatut i els seus membres, entitats, especialistes, i alguns mitjans de comunicació). Per això, hem estudiat els antecedents, el context polític en el qual es fa la reforma, les qüestions que es proposaren per reformar, els treballs parlamentaris, el resultat de la reforma, així com la seva valoració. Ens hem centrat en els treballs parlamentaris més que no pas sobre el resultat final, que no varia substancialment del que ja regulava l’Estatut després de la reforma de 1999.

 

 

ÍNDEX

1. Presentació.

2. Antecedents: l’Estatut de 1983 i les reformes de 1994 i de 1999.

3. La reforma de 2007.

3.1. Els treballs de la Comissió Assessora per a la Reforma de l’Estatut.

3.2. La tramitació en el Parlament de les Illes Balears.

3.2.1. La Ponència d’Estudi.

3.3. La tramitació a les Corts Generals.

4. A tall de conclusions.

 

1. Presentació

En aquest treball ens proposam analitzar la regulació de la llengua catalana a la reforma de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears de 2007 posant especial èmfasi en les posicions dels principals protagonistes de la reforma (grups parlamentaris, Comissió Assessora per a la Reforma del l’Estatut i els seus membres, entitats, especialistes, i alguns mitjans de comunicació). Per això analitzarem els antecedents, el context polític en el qual es fa la reforma, les qüestions que es proposaren per reformar, els treballs parlamentaris, el resultat de la reforma, així com la seva valoració. Ens hem centrat en els treballs parlamentaris més que sobre el resultat final, que no varia substancialment del que ja regulava l’Estatut després de la reforma de 1999.

2. Antecedents: l’Estatut de 1983 i les reformes de 1994 i de 1999

En el moment d’elaborar l’Estatut de 1983, la llengua i la cultura fou un dels punts en què no hi hagué consens. L’estatut lingüístic, tal com va quedar reflectit en el primer Estatut, obtingué el suport del PCIB, PSOE i UCD. El PSMa-PSMe, en canvi, va presentar un text alternatiu a l’article 3 de l’avantprojecte que va elaborar la Comissió dels Onze en matèria de llengua1 i esme-ne a l’avantprojecte base que serví de discussió a la comissió de parlamentaris i consellers en matèria de llengua,2 ensenyament3 i mitjans de comunicació,4 que, seguint el model de l’Estatut català, en milloraven la regulació, però no prosperaren o foren retirades. Per la seva part, Alianza Popular presentà un text alternatiu a l’article 13 de l’avantprojecte elaborat per la Comissió dels Onze que regulava les modalitats lingüístiques insulars;5 discrepà del projecte a les Corts Generals presentant esmenes quant a la denominació de la llengua, ja que postulava la de llengua de les Balears; criticà el preàmbul perquè suposadament era una còpia o un calc del català, perquè el projecte recollia la idea que els pobles de les Illes tenien característiques nacionals6 i per la insuficient regulació de les modalitats lingüístiques insulars,7 i s’oposà que la co-munitat autònoma pogués regular, crear i mantenir televisió, ràdio i premsa pròpies.8

Mentre, el senador del PNB Zavala Alcíbar-Jáuregui destacava en el debat de totalitat la importància de l’Estatut com a instrument per la supervivència de la cultura balear com a part de la cultura catalana.9

En un context en què les Illes Balears eren una regió amb característiques de nacionalitat que les institucions d’autogovern havien de consolidar i desenvolupar, l’Estatut de 198310 qualifica la llengua del territori com a llengua catalana i la proclama oficial (com també ho és la castellana), amb el dret de tots de conèixer-la i usar-la; estableix que aquesta llengua és la pròpia de la comunitat;11 que normalitzar-la és un objectiu dels poders públics de la comunitat; que la comunitat autònoma té competències per ensenyar la llengua catalana i per protegir i fomentar la cultura autòctona;12 disposa que la institució oficial consultiva per a tot allò que es refereix a la llengua catalana és la Universitat de les Illes Balears, preveu la cooperació i la col·laboració amb altres comunitats de parla catalana per salvaguardar el patrimoni lingüístic comú i establir la comunicació cultural amb aquestes o la participació en una institució adreçada a salvaguardar la unitat lingüística.13

La reforma de l’Estatut de 1994 no va modificar l’estatut lingüístic, que, això no obstant, es va millorar gràcies a l’assumpció de la competència en matèria d’ensenyament i mitjans de comunicació.14 Les Illes Balears eren l’única comunitat amb llengua pròpia que no havia assumit encara aquestes dues competències.15

La reforma de l’Estatut de 1999, en canvi, va significar la millora de l’estatut lingüístic amb la introducció en l’article 3 d’un apartat 3 que diu: «Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condiciones que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears», article redactat tenint en compte l’apartat 3 de l’article 3 de l’Estatut català, tot i que no inclou l’incís «i deures», que és de la màxima importància perquè introdueix criteris materials i de contingut respecte de la resta de preceptes referits a la llengua, en particular respecte dels drets lingüístics descrits a l’apartat segon: el dret de conèixer i d’usar el català. Pretén l’equiparació lingüística entre el català i el castellà,16 o sigui, la igualtat material entre les dues llengües, i que les institucions creïn les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans. En aquest sentit, exigeix una tasca positiva dels poders públics, la normalització de la llengua catalana.17 Finalment, els articles 54.2 i 56.2 de l’Estatut establien que en la resolució dels concursos per proveir les places de magistrats, jutges, notaris, registradors de la propietat i mercantil i corredors de comerç serà mèrit preferent conèixer el català.

Aquestes millores en l’Estatut s’acompanyaren de millores en normes de rang inferior, lleis i reglaments que es dictaven seguint els avanços del model català consolidats per la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem.18 Però aquesta tendència es va frenar en la legislatura 2003-2007, en la qual, en un context molt regressiu per a la llengua en què es produeix una reducció del recursos tant materials com humans destinats a la normalització lingüística, així com de les actuacions de foment i de promoció, es dictaren set normes regressives o perjudicials per a la normalització en els dos àmbits en què havíem avançat més: l’oficial i administratiu i l’educatiu.

Ens referim al Decret 162/2003, de 5 de setembre, pel qual s’aprova el Reglament que regula l’exigència de coneixements de llengua catalana en els procediments selectius d’accés a la funció pública i per a l’ocupació de llocs de treball que es convoquin en l’àmbit de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, que en generalitzar l’exigència dels coneixements de català corresponents al nivell de certificat B per als grups, cossos, escales i categories professionals superiors rebaixava el nivell d’exigència de coneixement del català en els procediments selectius d’accés a la funció pública i per a l’ocupació de llocs de treball que es convoquessin; el Decret 169/2003, de 26 de setembre, de modificació del Decret 115/2001, de 14 de setembre, pel qual es regula l’exigència de coneixement de les llengües oficials al personal docent, que vulnerava les disposicions addicionals sisena, setena i vuitena de la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears, pel fet d’ampliar en contra de les referides disposicions la data límit per a l’acreditació dels cursos de reciclatge fins al dia 31 d’agost de l’any 2006; el Decret 176/2003, de 31 d’octubre, de reforma del Decret 162/2003 ja esmentat, que hi afegeix una disposició transitòria que disposava que en el termini de cinc anys els coneixements de català regulats als capítols IV i V no serien aplicables als funcionaris de carrera ni al personal laboral fix que hagués complit 50 anys; el Decret 80/2004, de 10 de setembre, sobre avaluació i certificació de coneixements de català; l’Ordre de 13 de setembre de 2004, per la qual es regula el dret dels pares, les mares o els tutors legals a elegir la llengua del primer ensenyament dels alumnes dels centres sostinguts amb fons públics de les Illes Balears; el Decret 86/2005, de 29 de juliol, pel qual es regula l’homologació dels estudis de llegua catalana de l’educació secundaria obligatòria i del batxiller amb els certificats de la Direcció General de Política Lingüística; el Decret 52/2006, de 16 de juny, sobre mesures per fomentar la competència lingüística en llengües estrangeres dels alumnes dels centres no universitaris de les Illes Balears sostinguts amb fons públics, conegut com a decret de trilingüisme, que per als centre que l’adoptessin podia suposar la impartició d’un terç dels continguts curriculars lectius en llengua estrangera, un terç en llengua catalana i un terç en llengua castellana, i la disposició addicional novena de la Llei 25/2006, de 27 de desembre, de mesures tributàries i administratives, que modifica la disposició addicional vuitena de la Llei de normalització lingüística a les Illes Balears, en el sentit que els límits temporals previstos a les disposicions addicionals sisena i setena (que constituïen el període transitori previst a la Llei que havia d’acabar com a molt tard el 21 de maig de 1991) podran ser ampliats per decret.

Es tracta d’una etapa en bona part superada. D’una banda, tret de la disposició addicional vuitena de la Llei 25/2006, totes les altres normes foren impugnades i la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia ha dictat sentències en què anul·lava la totalitat o part dels preceptes de les normes esmentades, tret del Decret 80/2004, sobre el qual encara no s’ha pronunciat. N’hi ha prou de veure les sentències següents: Sentència núm. 99, de 4 de febrer de 2004, i Sentència núm. 522, de 15 de juny de 2005, que anul·len el Decret 176/2003 ja esmentat i que foren confirmades per les sentències del Tribunal Suprem de 23 de novembre de 2007 i 9 de febrer de 2009; la Sentència núm. 1009, de 28 de novembre de 2006, que anul·la el Decret 169/2003, que és ferma; la Sentència núm. 121, d’11 d’abril de 2008, que anul·la els preceptes impugnats del Decret 162/2003 ja esmentat, que és ferma, i la Sentència núm. 749, de 12 de desembre de 2008, que anul·la l’apartat 5 de l’article 13 de Decret 80/2004, que és ferma.

 

D’altra banda, el Govern sorgit de les eleccions de juny de 2007 ha intentat tornar a la situació anterior en alguns aspectes aprovant les normes següents: el Decret 61/2008, de 16 de maig, pel qual es modifica el Decret 80/2004, de 10 de setembre, sobre avaluació i certificació de coneixements de català; el Decret 67/2008, de 6 de juny, pel qual s’estableix l’ordenació general dels ensenyaments de l’educació infantil, l’educació primària i l’educació secundària obligatòria a les Illes Balears (que, entre altres normes, va derogar l’Ordre de 13 de setembre de 2004 i el Decret 52/2006 esmentats), i el Decret 114/2008, de 17 d’ octubre, pel qual s’aprova el Reglament que regula l’exigència de coneixements de llengua catalana en els procediments selectius d’accés a la funció pública i per a l’ocupació de llocs de treball que es convo-quin en l’àmbit de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, que deroga el Decret 162/2003 esmentat.

Atès que els treballs de reforma de l’Estatut es van iniciar en el període regressiu abans esmentat, l’autor d’aquest treball considerava que seria difícil millorar la regulació de la llengua a l’Estatut, cosa que va posar de manifest.19

Mentrestant, s’inicia la reforma de l’Estatut català, que pretenia millorar l’estatus del català com a llengua pròpia; proclamar drets, deures i principis lingüístics, entre els quals hi havia el deure de conèixer el català, i incloure a l’Estatut algunes regulacions ja establertes a la Llei de política lingüística,20 reforma que a les Balears alguns també demanàrem.21

3. La reforma de 2007

3.1. Els treballs de la Comissió Assessora per a la Reforma de l’Estatut

L’1 d’octubre de 2004, el Govern de les Illes Balears va crear la Comissió Assessora per a la Reforma de l’Estatut.22 Les posicions dels membres de la Comissió quant a la llengua foren tres: una part considerava que era millor no modificar res, ja fos perquè considerava que estava bé o perquè preveia dificultats per aconseguir un nou consens,23 enfront d’aquesta posició, una altra part volia regular amb més intensitat les modalitats lingüístiques, i dos membres de la Comissió varen intentar millorar la regulació anterior per adequar-la al seu caràcter i condició de llengua pròpia.24 Al final, es va mantenir pràcticament el model anterior amb la peculiaritat de designar les modalitats insulars del català. En efecte, en referir-se a les modalitats de la llengua, la majoria de la comissió fou partidària de designar com a modalitat lingüística el mallorquí, el menorquí i l’eivissenc, una particularització excessiva o innecessària, qüestió a la qual l’autor d’aquest treball es va oposar demanant quina seria la seva opinió si l’Estatut andalús regulés les modalitats del castellà25 i, en cas d’insistir en la designació de les modalitats, s’hi havia d’afegir el formenterenc, canvi que fou acceptat.26 L’incís de l’article 14 quedà amb la redacció següent:

 

Les modalitats insulars del català —mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc— han de ser objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de l’idioma.

La Comissió Assessora no va acceptar incloure a la reforma el deure de conèixer el català sol·licitat per dos dels membres27 ni drets lingüístics del ciutadans.28 Cal recordar que, una vegada aprovat l’Estatut, el Tribunal Constitu-cional, en la Sentència núm. 247/2007, de 12 de desembre, FJ 15, dictada en ocasió de la impugnació del dret a l’aigua regulat en l’article 17.1 de l’Estatut valencià, ha proclamat que com a conseqüència del que disposa l’article 3.2 de la Constitució els Estatuts poden proclamar drets en matèria lingüística.29

Tampoc no va acceptar ampliar la competència en matèria de llengua, cosa que l’autor d’aquest article va intentar, amb la fórmula de la proposta de reforma catalana, a la proposta que va presentar a la Comissió Assessora.30

En no aprofitar la reforma per millorar la regulació anterior, en el sentit que ja hem explicat, dos membres de la Comissió varen presentar sengles vots particulars31. D’altra banda, quatre membres de la Comissió varen emetre un vot particular perquè trobaven insuficient la regulació que feia la Comissió Assessora de les modalitats lingüístiques.32

Alguna de les qüestions plantejades a la Comissió va transcendir l’àmbit estrictament jurídic, aquest és el cas del deure de conèixer el català, que va tenir repercussió en els mitjans de comunicació escrits.33

3.2. La tramitació en el Parlament de les Illes Balears

3.2.1. La Ponència d’Estudi

Així mateix, el mes de desembre de 2004 en el Parlament es va constituir la Ponència d’Estudi sobre la Reforma de l’Estatut. En aquesta ponència el Grup Socialista i el Grup Mixt34 postularen no introduir canvis en la regulació estatutària de la llengua; el Grup Popular defensà introduir canvis en l’article 14 segons la redacció aprovada por la Comissió Assessora per a la Reforma de l’Estatut que ja hem analitzat, i els grups Esquerra Unida-Els Verds, PSM-Entesa Nacionalista varen presentar esmenes de millora de l’article 3.35

Els grups Esquerra Unida-Els Verds i PSM-Entesa Nacionalista, a més, varen presentar sengles propostes de títol preliminar que en els articles 6 bis 2 i 7 regulaven les relacions amb la resta de comunitats de l’àmbit lingüístic català, les quals foren rebutjades.36

 

El Grup PSM-Entesa Nacionalista també va presentar un títol de drets i deures entre els quals hi havia un capítol tercer de drets i deures lingüístics amb cinc extensos articles37 que recollien avanços significatius, com ara el deure de conèixer el català; el dret de relacionar-se per escrit en llengua catalana amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d’àmbit estatal; el dret dels consumidors i usuaris de ser atesos oralment i per escrit en la llengua oficial que elegeixin; el deure de disponibilitat lingüística de les entitats i les empreses amb domicili social a les Illes Balears i els establiments oberts al públic dins el seu territori, i el dret que les dades que figurin en l’etiquetatge, en l’embalatge i en les instruccions d’ús dels productes fabricats i distribuïts a les Illes Balears constin almenys en llengua catalana,38 propostes que no prosperaren i es convertiren en vot particular.

Tampoc no va prosperar la proposta de model audiovisual referida a la llengua presentada pel diputat Eduard Riudavets en nom del Grup Parlamentari PSM-Entesa Nacionalista, que en l’article 2 disposava que:

2. La llengua catalana és la llengua dels mitjans de comunicació audiovisual. Les institucions de les Illes Balears vetllaran perquè la llengua que s’usi als mitjans de comunicació audiovisual públics sigui la llengua catalana.

3. Els mitjans públics de comunicació audiovisual orientaran la seva activitat a la promoció de la cultura de Mallorca, Menorca Eivissa i Formentera.

El Grup Parlamentari PSM-Entesa Nacionalista convertí la seva proposta en vot particular, que fou subscrit pels grups Socialista, Esquerra Unida i Els Verds, i el Mixt.39

En canvi, la Ponència, a iniciativa del Grup Popular, va acordar incorporar la proposta de l’article 41 bis feta per la Comissió Assessora per a la Reforma de l’Estatut, a la qual va introduir canvis fins a arribar a la redacció definitiva següent:

El Consell Audiovisual de les Illes Balears es configura com una entitat pública independent, la missió de la qual és vetllar als mitjans de comunicació social de titularitat pública pel compliment dels principis rectors del model audiovisual, concretament:

[...] fomentar el pluralisme lingüístic en el mitjans de comunicació; que es compleixin els principis que inspiren el model lingüístic de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears.

 

40

 

A la Ponència d’Estudi també es va acordar traslladar el paràgraf segon de la disposició addicional segona de l’Estatut de 1983 a l’article 14 (ara 35)41 i mantenir amb petites variacions la regulació dels articles 54.2 i 56.2 de l’Estatut, que establien que en la resolució dels concursos per proveir les places de magistrats, jutges, notaris, registradors de la propietat, mercantils i de béns immobles serà mèrit preferent el coneixement de la llengua catalana.42

3.2.2. La resta de la tramitació en el Parlament

Iniciada la tramitació parlamentària en la Ponència de la Comissió d’Assumptes Institucionals i Generals del Parlament, els grups parlamentaris Esquerra Unida-Els Verds, PSM-Entesa Nacionalista i Socialista presentaren sengles esmenes que afegien un títol II de drets, deures i principis rectors o de drets i deures que foren rebutjades, però en el debat a la Comissió el Grup Popular va presentar una proposta alternativa que consistia a afegir un nou títol de drets, deures i llibertats, basat en el model de reforma de l’Estatut valencià, que en l’article 2.3 disposava que «els ciutadans de les Illes Balears tindran dret a dirigir-se a l’Administració de la Comunitat Autònoma en qualsevol de les seves dues llengües oficials i a rebre resposta en la mateixa llengua utilitzada», títol que s’incorpora a la proposta de reforma.43

Aquest precepte, ara article 14.3 de l’Estatut, entre els drets en relació amb les administracions públiques44 que tenen l’origen en l’article 41 de la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea, proclama amb caràcter general dos drets que ja tenien els ciutadans davant l’Administració de la Comunitat Autònoma: el dret d’opció lingüística i el dret de ser atesos en la llengua escollida, i que ara s’incorporen a l’Estatut.45 Aquests drets referits als interessats i a l’activitat jurídica de l’Administració de la Comunitat Autònoma estan regulats als articles 43 i 44 de la Llei 3/2003, de 26 de març, de règim jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, si bé amb el matís que, pel fet que la llengua catalana és la llengua pròpia de la comunitat autònoma,46 l’Administració d’aquesta i els seus ens instrumentals l’han d’emprar en les comunicacions i les notificacions a les persones interessades sense perjudici del dret d’aquestes a rebre notificacions i comunicacions en castellà si ho sol·liciten.47

Una qüestió que es planteja és si l’Estatut modifica els preceptes esmentats i, per tant, a partir d’ara l’Administració de la Comunitat Autònoma haurà de fer automàticament les comunicacions i les notificacions en la llengua de la sol·licitud. En la meva opinió, l’Estatut no els modifica, ja que són compatibles amb la norma superior. Això significa que, tret que expressament el ciutadà hagi demanat que se li notifiqui en castellà, l’Administració autonòmica ha de fer les notificacions i les comunicacions en la llengua pròpia de la Co-munitat Autònoma, i només en el cas en què ho demani s’ha de fer la comunicació en castellà per moltes raons: unes de lingüístiques, perquè és la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma, perquè s’ha de normalitzar o protegir i, per tant, afavorir, i també per una raó de caire sociològic, perquè hi moltes persones que encara no saben escriure correctament la llengua pròpia i utilitzen la llengua castellana per relacionar-se amb l’Administració però volen rebre o no estan en contra de rebre les comunicacions i les notificacions en la llengua pròpia de la Comunitat. Aquesta és la interpretació que deriva dels principis de llengua pròpia i de normalització lingüística inclosos en els articles 4.1 i 35 de l’Estatut.

A la Comissió d’Assumptes Institucionals i Generals també s’aprovà el preàmbul de la reforma, que proclama que «la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, elements vertebradors de la nostra identitat».

Tant a la Comissió d’Assumptes Institucionals i Generals com al Ple es reprodueix el debat sobre l’equiparació entre el català i el castellà pel que fa al deure de conèixer el català. En efecte, en aquesta comissió tres grups donen suport al deure, que són el grups parlamentaris Mixt, Esquerra Unida-Els Verds i PSM-Entesa Nacionalista, i dos no, que són el Socialista i el Popular, per la qual cosa les esmenes dels primers no prosperaren. Tampoc no va prosperar l’esmena transaccional del diputat del Grup PSM-Entesa Nacionalista Eduard Riudavets Florit, amb la redacció literal següent: «La llengua catalana, en el seu caràcter d’idioma oficial, tindrà a tots el efectes, a l’àmbit territorial de les Illes Balears, la mateixa consideració que la llengua castellana», que tenia el suport de quatre grups: el Mixt, Esquerra Unida-Els Verds, PSM-Entesa Nacionalista i Socialista. A aquesta esmena, s’hi va oposar el Grup Parlamentari Popular.48 A més, el Partit Popular va transmetre el missatge que el PSOE, en donar suport a l’esmena transaccional, volia imposar el català,49 fet que va obligar que la portaveu del Grup Socialista hagués d’aclarir-ne la posició al Ple.50

Si hagués prosperat aquesta esmena, l’Estatut s’hauria aprovat per unanimitat almenys al Parlament, ja que els grups Esquerra Unida-Els Verds i PSM-Entesa Nacionalista haurien votat a favor de l’Estatut.51

El Grup Parlamentari Socialista va presentar l’esmena número 4965, que introduïa un nou títol de mitjans de comunicació i que en matèria de llengua i cultura deia en l’article 3:

2. La llengua catalana és la llengua dels mitjans públics de comunicació. Les institucions de les Illes Balears vetllaran perquè la llengua que s’usi als mitjans de comunicació públics sigui la llengua catalana.

3. Els mitjans públics de comunicació orientaran la seva activitat a la promoció de la cultura de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

 

El Grup Popular va acceptar la introducció d’aquest nou títol amb una transacció a l’article 3.2 que digués: «Els mitjans públics de comunicació vetllaran pel compliment del model lingüístic previst en aquest Estatut d’autonomia.»52

3.3. La tramitació a les Corts Generals

La tramitació a les Corts va millorar la regulació de la llengua, en la qual participen els grups parlamentaris minoritaris i els majoritaris. Els primers intentaren millorar-la en aspectes com el deure de conèixer el català, les relacions amb territoris de l’àmbit lingüístic català, els drets lingüístics i les modalitats lingüístiques. En el Congrés són el Grup Parlamentari Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds, el Grup Parlamentari Esquerra Republicana de Catalunya i en el Senat el senador Eduardo Cuenca Cañizares (Izquierda Unida) del Grup Parlamentari Mixt i el Grup Parlamentari Entesa Catalana de Progrés. En relació amb els segons, són els grups Popular i Socialista, que milloren la regulació de les modalitats lingüístiques i aproven alguna esmena transaccional.

Es torna a posar damunt la taula el tema de l’equiparació lingüística respecte del deure de conèixer el català, deure impropi que, com és sabut, s’hauria traduït en una simple presumpció iuris tantum de coneixement53 i, per tant, hauria admès prova en contrari.

Aquest deure fou instat, sense èxit,54 en el Congrés dels Diputats pel Grup Parlamentari Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds55 i pel Grup Par-lamentari Esquerra Republicana de Catalunya,56 i en el Senat pel senador Eduardo Cuenca Cañizares (Izquierda Unida) del Grup Parlamentari Mixt57 i el Grup Parlamentari Entesa Catalana de Progrés.58 El Grup Parlamentari Català de Convergència i Unió en el Congrés va votar a favor de l’esmena número 114, que incorporava el deure en el Congrés.59 El Grup Parlamentari Català en el Senat de Convergència i Unió i el senador Jorquera Caselas del Bloque Nacionalista Galego, integrat en el Grup Mixt, es varen abstenir en la votació de les esmenes que volien incorporar el deure, tot i que el representant del primer grup havia anunciat que votaria a favor.60 El Grup Parlamentari de Senadors Nacionalistes Bascos (PNV) en el Ple del Congrés es va abstenir en la votació de l’article 4 per no incorporar el deure, tot i que va votar favorablement el conjunt de la proposta; en el Ple del Senat el Grup Parlamentari de Senadors Nacionalistes Bascos es va abstenir a les votacions sobre les esmenes presentades per Entesa i Esquerra Unida que pretenien la introducció del deure.61

Aquesta qüestió, de gran transcendència simbòlica i pràctica, fou el tema estrella de la discussió de l’Estatut, a què feren també referència explícita el president i la vicepresidenta del Govern de les Illes Balears i els diputats i senadors del Grup Popular, que rebutjaven el deure de conèixer el català amb els arguments de la llibertat, la igualtat, la Constitució no ho permet, el consens assolit l’any 1983 desplegat per la Llei de normalització, la notable implantació del català propi, no hi ha conflicte, ni confrontació, ni problema, som una societat oberta, tolerant i bilingüe. Val la pena resumir-los:

a) La llibertat.

El deure es tractaria d’una imposició i s’ha d’actuar sense imposicions; la tradició liberal balear; l’ important és la llibertat individual, i en aquest Estatut la llibertat per parlar la llengua que desitgin els balears està perfectament garantida i per damunt d’aquesta llibertat no hi ha d’haver res, ni imposicions, ni deures ni conseqüents obligacions; sabem que alguns pretenen fer de la llengua un instrument de imposició de determinades opcions culturals —en ocasions en som víctimes— però per a nosaltres la llengua és un instrument de comunicació en llibertat; la llibertat fonamental de l’elecció de l’ús de la llengua; no hem convertit la llengua en un pretext de discriminació o, el que es pitjor, coacció indentitària.

b) No hi ha conflicte, ni confrontació, ni problema.

No permetrem que la llengua sigui un tema de confrontació ni un tema d’imposició; no hi ha conflicte a les Illes Balears, hi ha una convivència pacífica; la qüestió lingüística no és un problema.

c) Som una societat oberta, tolerant i bilingüe.

Formem una societat tolerant que advoca clarament per un bilingüisme com una forma de convivència útil i històrica; que registra una molt notable implantació del català propi; que no ha fet de la llengua un problema; som una comunitat bilingüe per la nostra tradició i passat singular; acceptam amb naturalitat una realitat plurilingüe viscuda en normalitat sense exclusions; la Comunitat Autònoma de les Illes Balears és absolutament bilingüe; som una comunitat oberta; l’Estatut practica un bilingüisme equilibrat i ben entès; nosaltres no renunciarem mai al nostre patrimoni cultural i lingüístic però tenim plena consciència de la nostra in-serció en altres realitats més àmplies que són Espanya, la Mediterrània i Europa; davant el desafiament que suposa un model de un món global i que canvia, alguns han optat per guetos culturals, models tancats i excloents que separen entre el que és propi i el que és aliè; a les illes conviuen àmplies franges de població —l’anglès, l’alemany, el francès, l’italià, el català, el català propi de les illes i el castellà—, per a nosaltres això és part d’una riquesa que no estem disposats a renunciar.

d) La Constitució no ho permet.

La Constitució no ho permet; el deure no té cabuda en la Constitució; la Constitució només reconeix el deure de conèixer el castellà.

e) El consens.

 

Hi ha un acord fonamental dels grups majoritaris, diria que unànime, a les Illes Balears des de 1983 sobre el tractament de la llengua que interpreta el que diu la Constitució; el consens assolit l’any 1983 desplegat a través de la Llei de normalització.

f) La igualtat.

La igualtat (article 14 de la Constitució) no es pot rompre; si no es pot rompre la igualtat, no es pot reclamar per mitjà d’esmenes que jutges i fiscals que pertanyen a cossos nacionals hagin d’acreditar el coneixement de la llengua catalana, perquè no hi hauria igualtat a l’hora de servir en jutjats o tribunals de l’àmbit català; això pot ser un mèrit però no una acreditació.62

Els diputats o senadors del Grup Socialista o els representats socialistes del Parlament de les Illes Balears no donaren suport al deure ni plantejaren batalla contra el deure, tot i que un diputat va manifestar, referint-se al deure, que no era raonable la pretensió de traslladar a tots els estatuts de les comunitats on es parla català la mateixa configuració que s’ha fet a l’Estatut de Catalunya, ja que cal respectar el consens intern; a més adduïren que es molt important mantenir el consens que es va aconseguir l’any 1986 amb la Llei de normalització lingüística en matèria lingüística, ja que la confrontació i sobretot la confrontació entre els dos grups majoritaris acaba perjudicant la llengua més feble, i que a més a més no hi ha cap problema, no hi ha cap casus belli, el tema lingüístic no és motiu de confrontació social més enllà dels conflictes endomàtics provocats per algunes formacions.63

El Grup Parlamentari Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds va presentar en el Congrés l’esmena número 5, que proposava afegir un nou article 9 ter amb la redacció següent:

Relaciones con comunidades del ámbito lingüístico catalán

1. La comunidad autónoma de las Islas Baleares establecerá relaciones habituales de cooperación con el resto de territorios del ámbito lingüístico catalán.

2. La comunidad autónoma de las Islas Balares, en función de su historia común, cultura y lengua compartida, podrá establecer vínculos de cualquier tipo con el resto de Países Catalanes.

 

64

 

El Grup Parlamentari Esquerra Republicana de Catalunya va presentar en el Congrés l’esmena número 113, que proposava afegir un nou article 2 bis amb la redacció següent:

Artículo 2 bis. Los territorios con vínculos históricos, lingüísticos y culturales con las Illes Balears.

El Govern ha de promover la comunicación, el intercambio cultural y la cooperación con las comunidades y los territorios, pertenecientes o no al Estado español, que tienen vínculos históricos, lingüísticos, culturales y forales con las Illes Balears.

A estos efectos, el Govern y el Estado, según corresponda, pueden suscribir convenios, tratados y otros instrumentos de colaboración en todos los ámbitos que puedan incluir la creación de organismos comunes.

 

65

 

Esmenes que foren objecte de transacció i varen donar lloc a l’article 5 amb la redacció següent:

El Govern ha de promoure la comunicació, l’intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris, pertanyents o no a l’Estat espanyol, que tenen vincles lingüístics i culturals amb les Illes Balears. A aquests efectes, el Govern de les Illes Balears i l’Estat, d’acord amb les seves respectives competències, podran subscriure convenis, tractats i altres instruments de col·laboració.

En canvi, no varen reeixir les esmenes referides als drets lingüístics presentades en el Congrés pels grups parlamentaris Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds66 i per Esquerra Republicana,67 i en el Senat per Entesa Catalana de Progrés.68

En el Congrés els grups parlamentaris Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Republicana varen presentar sengles esmenes per suprimir les paraules Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera de l’incís que regulava les modalitats lingüístiques,69 que no varen prosperar.70 D’altra banda, el Grup Socialista i el Grup Popular varen consensuar i presentar 35 esmenes coincidents, dues de les quals, la 47 i la 82, es referien a la regulació de les modalitats lingüístiques71 que feia l’article 33 de la proposta (ara 35), que el Grup Socialista no veia amb bons ulls. Es va tornar a redactar l’incís, que va quedar de la manera següent:

 

Las modalidades insulares del catalán, de Mallorca, Menorca, Ibiza y Formentera, serán objeto de estudio y protección, sin perjuicio de la unidad de la lengua.

72

4. A tall de conclusions

La reforma de 2007 presenta llums i ombres:

a) Ofereix algunes millores respecte del que podríem denominar marc general de l’estatut lingüístic i, fins i tot, en un aspecte del mateix estatut lingüístic. Se’n poden fer ressaltar les següents:

En el preàmbul declara que la llengua catalana és un element identificador de la societat i un element vertebrador de la identitat.73

En l’article 1 proclama que les Illes formen una nacionalitat històrica, proclamació que per cert no té traducció directa en un millora del que podríem caracteritzar com a nucli essencial de l’estatut lingüístic, però sí que té conseqüències jurídiques i una traducció indirecta si la connectem amb el que disposa l’article 12.4, que comentarem més endavant.

Es millora quant a les relacions entre territoris de parla catalana. En efecte, en l’article 5 estableix un mandat dirigit al Govern de les Illes Balears en virtut del qual ha de promoure la comunicació, l’intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris que tenen vincles lingüístics i culturals amb les Illes Balears.74 Com hem explicat, aquest precepte té l’origen en dues l’esmenes presentades en el Congrés pels grups parlamentaris Esquerra Republicana de Catalunya i Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds, que, foren objecte de transacció, però que no és nou, ja que la disposició addicional segona del primer Estatut, el de 1983, ja possibilitava subscriure convenis per salvaguardar el patrimoni lingüístic comú, així com establir comunicació cultural entre les comunitats de parla catalana,75 precepte que l’Estatut reformat manté a la mateixa disposició addicional segona.

La novetat de la reforma ara consisteix que el precepte també es regula en el títol primer, que s’introdueix com un mandat, que ja no es preveu que s’hagi de fer sempre una sol·licitud prèvia al Govern de l’Estat o a les Corts Generals; es flexibilitzen les tècniques de comunicació, d’intercanvi i de cooperació, ja que, a més de convenis i tractats, preveu «altres instruments de col·laboració», i els qui poden subscriure aquests instruments són l’Estat o el Govern de les Illes Balears; per tant, en conjunt, es millora tècnicament el precepte. Però al mateix temps aquesta és una de les nou transaccions que fan els dos grups majoritaris, Popular i Socialista, als minoritaris Esquerra Republicana i Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds, a més d’una esmena sobre els drets en relació amb la identitat del poble de les Illes Balears que més endavant comentarem, amb la intenció de poder incorporar-los a l’acord inicial de la reforma de l’Estatut,76 però sense acceptar res important del que demanaven: el deure de conèixer la llengua pròpia o els drets lingüístics.

L’article 12.4, que explicita que és un principi rector de les polítiques públiques, estableix que les institucions pròpies han d’orientar les funcions de poder públic en el sentit de consolidar i desenvolupar les característiques de nacionalitat comuna dels pobles de les Illes. Precepte d’una importància cabdal, ja que, d’una banda, la llengua és una característica de nacionalitat i, de l’altra, la consolidació i el desenvolupament d’aquesta característica està lligada a la idea de recuperació i, per tant, de normalització de la llengua pròpia.

El precepte millora el que disposava l’anterior article 9 en la mesura que implica en aquesta tasca els consells insulars i l’Administració autonòmica, que són institucions pròpies de la Comunitat Autònoma.77 Cal tenir en compte que la primitiva redacció de l’Estatut, la de 1983, es referia només a les institucions d’autogovern, això és, en aquells moments, el Parlament, el president i el Govern, concepte que les successives reformes de l’Estatut i diferents sentències del Tribunal Constitucional han ampliat al Consell Consultiu i la Sindicatura de Comptes, i que la reforma de 2007 ha estès als consells insulars.78 Ara, a la reforma del 2007, l’Estatut es refereix a un concepte més extens que el d’institucions d’autogovern, que, evidentment, inclou aquestes institucions, però també les institucions que són pròpies de la Comunitat Autònoma però que no són d’autogovern, com ara l’Administració pública de la Comunitat Autònoma.

En l’article 14.3 proclama amb caràcter general el dret d’opció lingüística dels ciutadans i el dret a ser atesos en la llengua escollida davant l’Administració de la Comunitat Autònoma.

L’article 18.3, entre els drets en l’àmbit cultural en relació amb la identitat del poble de les Illes Balears, proclama que els poders públics de les Illes Balears han de vetllar per la protecció i la defensa de la identitat i els valors i interessos del poble de les Illes.79

b) Tanmateix, es manté el nucli de l’estatut lingüístic, i per tant podríem afirmar que s’ha desaprofitat una ocasió per avançar si tenim en compte les circumstàncies següents:

Tot i els esforços fets pels especialistes, les entitats o els grups parlamentaris per enfortir la posició de la llengua pròpia, a tots el nivells (Comissió Assessora, Parlament, Congrés, Senat) i a tots els camps (polític, però també quant al debat públic), realment ha triomfat la tesi que era preferible no tocar res. Les novetats de la reforma són escasses. Val la pena repassar el que no s’ha fet: l’Estatut no defineix llengua pròpia, ni llengua oficial, ni assenyala les conseqüències que se’n deriven; l’Estatut no preveu un catàleg de drets i deures lingüístics o principis rectors en matèria de llengua, la descripció de la competència en matèria de llengua és la típica d’un Estatut tramitat per la via de l’article 143 de la Constitució, ja que és la descrita en l’article 148.1.17, competència sobre l’ensenyament de la llegua catalana, tot i que aquesta competència és més extensa si tenim en compte altres preceptes de l’Estatut, en aquest cas l’article 4.3;80 no inclou cap conquesta duta a terme per la Llei de normalització o els reglaments que la despleguen; no avança en l’equiparació perquè no es proclama el deure de conèixer el català, i no regula la projecció exterior de la llengua, ni cap normativa per pal·liar els incompliments de l’Estat en matèria de llengua pròpia a l’Administració de justícia i a l’Administració perifèrica, ni tampoc per facilitar la utilització de la llengua a les institucions centrals de l’Estat.

No s’ha aprofitat la reforma per aconseguir l’ equiparació de la llengua catalana amb la llengua castellana, el mateix estatus, condició necessària perquè els catalanoparlants puguin tenir els mateixos drets que els qui parlen castellà. Equiparació que, entre altres aspectes, exigia el deure de conèixer la llengua catalana.

L’article 3, el que tradicionalment ha regulat en el títol I la llengua pròpia, passa a ser l’article 4, i en el seu lloc es regula el fet insular, per la qual cosa el fet insular es prioritza o s’hi dóna més importància que a la llengua pròpia.

 

Podeu veure l'article complet fent click aquí

 

 

Bartomeu Colom Pastor.Professor  titular de dret administratiu de la Universitat de les Illes Balears

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació.
En continuar amb la navegació entenem que acceptes la nostra política de cookies.