ESTAM BANALITZANT L'AMENAÇA DEL FEIXISME?

JOAN FERRER RIPOLL

 

 

El passat 23 de maig els moviments d'ultradreta del país organitzaren concentracions en cotxe i moto a gairebé totes les principals ciutats de l'Estat espanyol. La convocatòria responia a contestar la política del govern central per la seva gestió de la crisi econòmica i sanitària provocada per la Covid19 i als manifestants se'ls convidava a assistir-hi únicament en vehicle motoritzat. Les marxes les encapçalaren els líders locals de VOX a cadascuna de les localitats i el balanç el tancaren amb una més que tímida participació, no així la quantitat de renou i emissions tòxiques que provocaren. Gaudiren, com no podria ser d'altra manera, d'una cobertura mediàtica més que notable.

Una de les escenes de més tensió que van quedar recollides durant la jornada la patiren un reduït grup de joves que alçaren la bandera multicolor dels drets LGTBI en el pas de la marxa ultra a la ciutat de Barcelona. La desagradable resposta que obtingueren, "viralitzada" a les xarxes socials i als mitjans convencionals, ja la coneixem i ha generat multitud de comentaris sobre l'actitud d'un individu, un home jove, convertit en un vertader energumen, pujat damunt el capó d'un cotxe que els va escridassar amb tot un catàleg d'insults i amenaces homòfobes. Responia a l'estereotipada imatge que tenim dels membres del partit VOX, cultivada pel seu propi líder que no ens ha estalviat escenes d'ell mateix en postures d'estantissa heroïcitat medieval, marcant muscle de gimnàs de clixé masclista... emulant a Putin.

A partir d'aquí, s'exemplifica un dels problemes que estam tenint els demòcrates en el relat públic del combat a la ultradreta i que rau precisament en deshumanitzar les actituds d'alguns dels seus individus, quasi sempre anònims, que perden els papers a les manifestacions, fan intervencions carregades d'odi a les xarxes socials o es passegen pels carrers amb una bandera franquista clamant per una suposada manca de "llibertat" durant l'estat d'alarma. L'opinió pública majoritària tendeix a ridiculitzar-los, a mostrar-los com a éssers inferiors que, cegats per la seva ràbia i, important, la seva ignorància, es dediquen a aquests espectacles. Sovint aquests fets acaben igualment viralitzant-se i esdevenint en "memes" mostrant el que és simplement una posició esperpèntica d'un militant d'ultradreta més. Llavors, amb aquest procés de transformació de la imatge, immediatament ens trobam que tot plegat esdevé una caricatura que és contestada, evidentment, però que no passa de ser un esperpent de la ideologia original de què emana aquesta situació i que és, obvi, molt més perillosa que l'anecdòtica imatge del "monstre" en qüestió.

Cal dir que darrere aquest posicionament de banalització s'hi intueix una certa condescendència que bescanta immediatament al personatge, el titlla de poc cultivat o instruït, per no dir directament de gairebé "border line", i s'obvia el rerefons del qual ell és sols una conseqüència. Feim del grotesc la diana de les nostres crítiques en comptes de ponderar-ho com correspon i intentar, en la mesura del possible, controlar la propagació dels seus fets a l'esfera pública. Malauradament succeeix el contrari i la imatge de Barcelona ha omplert segurament molts més diaris i ha captat més l'atenció de comentaristes i periodistes que els emissors del missatge original en si, és a dir, els organitzadors de les manifestacions: VOX i els seus cercles de suport neo-feixistes i nostàlgics del Franquisme.

Contra el grotesc, contra la monstruositat o la deformitat no s'hi pot enraonar. Sols es poden destacar els seus trets de barbàrie i violència. Aquesta criatura reemplaça el vertader interlocutor contra el qual sí que s'haurien de concentrar els esforços per tal d'analitzar els seus punts dèbils i tot seguit rebatre'l i oferir propostes polítiques que desarticulin no sols el seu discurs d'odi sinó també allò que ha donat origen a la seva postura.

Podem concloure, doncs, que tot i que la intenció dels joves que portaven la bandera amb els colors de l'arc de Sant Martí era més que bona, el resultat fou més aviat inesperat per al seu propòsit. Ajudaren a incitar al reaccionari, que captà el protagonisme. Equivocaren l'interlocutor i, sense voler-ho, enfortiren a la bèstia que fins i tot pot haver arribat a victimitzar-se per la seva pròpia ridiculització (un altre clàssic de la militància feixista que s'autodefineixen com contínuament rebutjats i apartats per les altres forces polítiques o la societat, quan malauradament és just al contrari...).

El discurs feixista s'alimenta de les dificultats econòmiques, la precarietat, en apel·lar als sentiments nacionals i a posar al migrant (o al diferent) en el punt de mira de les crítiques. I proposen solucions que ressonen com a factibles en les orelles de milions de persones que han vist frustrades reiteradament les seves expectatives quan han governat, successivament, partits conservadors o progressistes en el seu context nacional més immediat. El virus de la Covid-19 generarà encara més desigualtats, aprofundirà encara més en la situació de pobresa de moltíssimes més famílies (recordem que hi ha molt més infectats entre les minories i grups de menys recursos, per no parlar dels moviments migratoris que ocasionarà quan la malaltia penetri a països subdesenvolupats). Tot plegat recrudirà el clima d'exclusió social que generarà inevitables tensions.

Cal esforçar-nos, doncs, en cercar altres fòrums d'interlocució i confrontació amb aquestes ideologies per a evitar aquestes situacions. No debades, i igual que va passar durant el primer terç del segle XX, el populisme d'extrema dreta està aconseguint més aliats dels que mai ens pensaríem atès que els partits de la dreta tradicional (llevat d'honroses excepcions com pugui ser la dreta alemanya o francesa que han frustrat fins ara qualsevol possible aliança amb els ultres) els festegen per a pactes postelectorals. I hem de fer notar que també actualment s'estan posant damunt de la taula els ingredients més que idonis pel seu ressorgiment: aïllament social, desconfiança amb les institucions, crisi econòmica, crisi de valors, incredulitat amb la ciència, etc. I tot plegat, provocat (o millor dit, empitjorat) per un virus.

El passat mes de febrer la Plataforma per la Democràcia organitzava un cicle centrat en el lema de "Què és el feixisme avui, i com plantar-li cara?". Les intervencions s'obriren a professionals, periodistes i fins i tot polítics (sense cap participant del PP, C's i VOX tot i estar convidats) i tot ells desgranaren les possibles causes i remeis al que es planteja a la pregunta que, malauradament, cada dia sembla més lluny de solucionar-se. D'entre les solucions i anàlisis que es posaren damunt la taula alguns assistents arribaren a presentar la idea respecte a la interlocució amb la ultradreta: no fer cas, de no rebatre, no entrar en debats ni desmentir i reclamar als mitjans de comunicació que denunciïn les actituds ultres. És a dir, fiar-ho tot a l'altre, la premsa, i paralitzar l'impuls de mesures no ja de confrontació, sinó també de diagnosi acurada i sobretot d'implantació d'alternatives polítiques que aturin la proliferació d'aquesta línia política.

Per contra, el que cal impulsar, i així ho manifestà la portaveu del grup parlamentari PSIB-PSOE, Silvia Cano, és tota una sèrie de polítiques útils que permetin desmuntar el camp adobat on sembren contínuament aquestes posicions polítiques ultres. És en el combat directe a la desigualtat i a l'exclusió on ens han de trobar, però des de la socialdemocràcia, amb la pràctica de polítiques actives que reverteixin les situacions que donen origen al desànim, primer, a la frustració, segon, i als posicionaments ancorats en l'odi, després. Mai des de l'opció de defugir el debat o de pretendre que siguin els mitjans de comunicació els únics responsables de desmuntar les fal·làcies de la ultradreta (tasca que, cal dir-ho, ni estan fent ni molt manco ajusten el protagonisme proporcional que haurien d'acaparar Vox i les seves expressions d'odi, responsables fins i tot de vetar a grups de comunicació als seus mítings, fet que no ha tengut cap mena de conseqüència).

En aquesta línia de solucions, cal abandonar un posicionament absolutament classista consistent en restar importància a aquestes opcions per estar fundades en la manca de formació, tant per part dels que emeten els seus discursos com per part dels seus votants. Si milions d'espanyols triaren Vox a les darreres eleccions no fou ignorància o mancances del nostre sistema educatiu que no instrueix prou en els continguts històrics del totalitarisme durant el segle XX, com així varen sostenir altres participants en la taula rodona. Hem de sortir dels marcs conceptuals que molt hàbilment dissenyen, confrontar-los, tallar-los el fil mitjançant el qual s'erigeixen en els representants de les classes populars a les quals, paradoxalment, volen maltractar al màxim possible amb les seves polítiques: recordem el paper de VOX respecte a la supressió del sistema de pensions, de sanitat pública universal, l'aprimament de l'Administració, eliminació d'imposts, etc.

La clau és combinar una política de fets amb una altra, la de desmuntar una per una les mentides proferides a l'esfera pública i a evitar, a tota costa, la banalització i la propagació dels seus arguments quan es mostren de manera ridícula o cridanera. S'han de confrontar una per una les seves intervencions que intenten redefinir la realitat per, mitjançant l'ús del llenguatge, adaptar-la a la seva visió (com bé ja advertia Umberto Eco a la seva conferència "Contra el feixisme" pronunciada a la Universitat de Columbia l'any 1995). I cal evitar també la permeabilitat de la població a aquest tipus de discurs i això serà possible amb l'impuls de polítiques basades en el repartiment equitatiu dels recursos i desinflant les exaltacions nacionals constants que rebutgen al diferent.

Per això, hem d'evitar caure en batalles estèrils especialment a les xarxes socials amb molts dels seus militants, organitzats com a pocs en el combat i en l'insult fàcil i demagògic, per reconduir-ho a la batalla tal vegada menys vistosa dels fets, de la contraposició raonada de les idees i de no abaixar mai la guàrdia ni estalviar mai cap denúncia. Cal ser constants i implacables. "Dura tamen molli saxa cavantur aqua", deia Francesc de Borja Moll recollint a Ovidi. Siguem constants i emprem les eines de la democràcia, aparentment toves, davant la violència del populisme, la dura pedra que hem de vèncer per sanejar la nostra societat.

 

 

Joan Ferrer Ripoll

Diputat del Parlament de les Illes Balears (PSIB-PSOE)

 

 

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació.
En continuar amb la navegació entenem que acceptes la nostra política de cookies.