NACIONALITZAR LÍNIES AÈRIES O CONFIAR EN EL 'LLIURE MERCAT'

DAVID ABRIL

 

Són poques les ocasions en què un servidor pot donar la raó a l’expresident Bauzá, que aquest dilluns va escriure a les xarxes socials una piulada en què destacava l’orgull espanyol que suposaria el fet que Madrid guanyàs un 'hub' de referència internacional amb l’adquisició d’Air Europa per part d’IAG. Després el va esborrar davant les reaccions suscitades i es va disculpar, però allò cert és que el comunicat dels compradors parla textualment de "fer de Madrid un hub europeu líder".

A posta les autoritats autonòmiques i els agents socials i econòmics ja poden córrer a veure què fan per minimitzar danys, però l’operació preocupa, i sembla que Globalia vol "canviar el model de negoci" i orientar les seves inversions milionàries al transport terrestre, i concretament a l’AVE (visca la responsabilitat social de les empreses!). Preocupen els efectes socials que tindrà a les Illes Balears, tant per la pèrdua de llocs de treball com per la connectivitat. I preocupa perquè estam davant una concentració i centralització de capitals en matèria de transport aeri que, com Marx ja va diagnosticar, no ens durà res de bo. És més poder per als que ja tenen molt poder, i això debilita la nostra posició de consumidors/ciutadans, i la de les institucions públiques que ens haurien de defensar. Més poder per frenar la lluita contra el canvi climàtic, també.

A mi, personalment, el que més m’inquieta i preocupa és que, a les portes d’una nova recessió econòmica global que ens pot colpejar fort, no es plantegin altres tipus de receptes. IAG el conformen diferents aerolínies com Iberia i British Airways, que un dia foren públiques i que foren privatitzades als anys 80 i 90, gràcies a l’impuls dels governs neocons de Margaret Thatcher i Ronald Reagan i els seus replicants, com Aznar en el cas espanyol.

Com he recordat recentment, Thomas Cook també va ser durant gairebé quaranta anys una empresa pública, però la 'intervenció' pública (en defensa de l’interès general) davant la fallida del touroperador s’ha limitat en les darreres setmanes a poc més que minimitzar danys. En cap cas a fer una aposta estratègica que no fes encara més vulnerables els arxipèlags de les Balears i les Canàries davant les inclemències d’economies monocentrades en el turisme i societats altament dependents de la connectivitat aèria, fins i tot per desplaçar-se dins la pròpia comunitat.

Les xifres de diners públics que es destinen arreu a minimitzar danys, com ara els 800 milions d’euros que el govern 'en funcions' de Sánchez ha posat per al forat de Thomas Cook sense demanar res a canvi, fan feredat, sobretot perquè no es demana res a canvi a les empreses, i perquè no es fa ni el més mínim esforç per anar més enllà d’aquesta lògica, mentre els laboristes britànics plantegen tornar a nacionalitzar sectors estratègics. I si hi ha un sector estratègic a les illes, i m’atreviria a dir que a Espanya, és el sector aeri.

Per què no és opció nacionalitzar, és a dir, posar al servei del poble i dels seus interessos, companyies com Thomas Cook o Air Europa, o alguns dels serveis que presten? Per què és millor un 'lliure mercat' que és una fal·làcia absoluta? (Perquè no hi ha mercat lliure quan hi ha gairebé un monopoli sobre una determinada activitat). Què serà de territoris vulnerables com les Illes Balears si no canviam aquesta lògica?

Els diners no són l’excusa per no fer-ho, atès que, per exemple, el preu de l’operació de compra d’Air Europa, 1.000 milions d’euros, és equivalent al benefici que generen els aeroports de les Illes Balears en un parell d’exercicis. O la compra de la marca Thomas Cook, que la companyia xinesa ha comprat per 13 milions (fins i tot la CAIB podria haver comprat la marca com a assegurança!). Si Aena cercàs l’interès general, i no operàs amb la mateixa lògica que qualsevol d’aquestes multinacionals, seria una operació perfectament assumible amb les xifres de negoci que maneja. I que per cert, es resisteix a publicar perquè no ens escandalitzem encara més.

Parlant de xifres que sí que ens haurien de preocupar, no fa tant que Càritas va presentar l’informe FOESSA, que situa la nostra comunitat com la tercera en termes d’exclusió social, i també fa pocs dies l’informe d’Oxfam assenyalava que les companyies de l’Íbex 35, entre elles IAG i Melià Hotels, mantenen més de 800 filials en paradisos fiscals. Els rics cada cop més rics, i els pobres cada vegada més pobres. Si els partits que concorren a eleccions no es plantegen altres lògiques que passin per democratitzar també l’economia, està fet de totes nosaltres.

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació.
En continuar amb la navegació entenem que acceptes la nostra política de cookies.