PROTAGONISME SOCIAL.

CELESTÍ ALOMAR

 

 

Insistiré en una idea que he exposat en altres vegades i en diferents llocs. Les Illes Balears varen jugar un paper important i singular en l’esdevenir de l’Europa de la segona meitat de segle passat, que no ha estat mai valorat en termes justs. Europa s’estava recuperant econòmicament i socialment dels efectes devastadors de la Segona Guerra Mundial. Les classes treballadores europees que s’havien esllomat els anys durs de la postguerra, ara que les economies occidentals, inclosa la derrotada Alemanya, la més beneficiada pel Pla Marshall, començaven a treure el cap, reivindicaven millores en les seves condicions laborals. Eren els anys del predomini de la socialdemocràcia i de la consolidació dels estats del benestar. En aquell moment les Balears van irrompre, potser sense voler, en l’escenari europeu per quedar-se, des d’aleshores, com la destinació turística preferida per àmplies capes de població del continent.

Ser el lloc de descans per la força de treball que havia tornat aixecar l’Europa novament destruïda per les ambicions de poder, el terminal afable i lúdic de la cadena de muntatge capitalista, era important. Des de la visió continental no podia ser flor d’un dia. Per al govern espanyol, simplement, érem una fàbrica de divises. El resultat d’aquesta contradicció, encara que fos de manera imperfecta, va ser que vam ser abduïts de les entranyes de la dictadura, per ser apreciats per gent de fora. No ens lliuràrem de l’autoritarisme regnant, però ens convertírem en un país “diferent”, en relació amb la resta de l’Estat. Encara que sense control sobre la realitat, i això tindria les seves conseqüències.

L’adquisició d’un paper específic en l’economia europea i la irrupció a casa nostra d’una energia potencialment diferenciadora no va cristal·litzar en la vertebració d’una opinió pública articulada, independent, capaç d’influir sobre el que estava succeint. La manca de llibertat que implicava la dictadura tallava qualsevol tipus de participació popular i de control democràtic. El procés no havia sorgit per iniciativa pròpia, sinó per interès dels que s’anomenaran països emissors, que havien incorporat les vacacions pagades com a recompensa a les reivindicacions laborals. Això també condicionava el que havia de passar.

De fet, altres illes de la mateixa conca mediterrània es van negar a complir aquesta funció perquè la població no estava disposada a perdre el control dels recursos ni a hipotecar el seu futur. La dependència exterior i la manca de control democràtic van determinar que el model turístic balear evolucionés d’una manera i no d’una altra. No hem de descartar que amb un règim polític similar al dels altres països occidentals aquí s’hauria seguit un camí similar al seu i les grans corporacions europees haurien hagut d’afrontar les expectatives de negoci de manera distinta.

Però, al marge d’hipotètiques consideracions, la realitat és que les Illes Balears eren un subjecte passiu, escollit no únicament per preus baixos i sol, com s’ha dit sempre, sinó, essencialment, perquè hi podien operar sense entrebancs i amb total impunitat. El que podria haver estat la nostra particular i modesta “conquesta de l’oest” (en aquest cas de “l’est”) va quedar reduïda a la categoria d’impacte. El sentit històric de “l’empresa”, per aquesta manca de capacitat de control, va ser furtat de la consciència col·lectiva i, en conseqüència, no s’ha reivindicat mai en el seu sentit més transcendent.

Amb el temps, els sectors empresarials, locals i forans, es van atorgar la paternitat exclusiva de tot el procés. No van ser els ciutadans, ni la societat en conjunt –la qual havia vist arribar, any rere any, milions de visitants europeus– els titulars de la història. Quedaren desplaçats, a pesar del consum de recursos naturals, d’infraestructures i de serveis socials, públics i col·lectius, que formen part del patrimoni comú. D’aquesta manera, sense quasi resistència, es va imposar la idea que, de turisme, únicament en podien parlar els professionals i els experts. Era una manera subtil de despolititzar el debat turístic, furtar-ne el control democràtic a la gent. Podríem dir que aquest és el “pecat” original del model actual. Amb prou feines, ja amb institucions democràtiques, s’ha pogut revertir i purgar-ne els efectes nocius.

Darrere la “bunquerització” del turisme no hi ha grandesa, ni professionalitat. Darrere el “no-debat”, en definitiva la negació de la discrepància, s’amaga la por de la possibilitat que es capgiri l’estatus del poder i dels privilegis existents. Aquestes circumstàncies han provocat que el debat sobre el turisme tingui, molt sovint, connotacions maniqueistes: els professionals contra els inexperts; fílies i fòbies; el que és públic i el que és privat, malgrat que l’activitat només és possible amb el mestall de les infraestructures i els serveis públics i privats. Per això, per canviar de model és necessari canviar de manera de pensar. I, en primer lloc, per tornar a la societat el protagonisme furtat. 

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació.
En continuar amb la navegació entenem que acceptes la nostra política de cookies.